No crec en deus ni sers suprems
tampoc en reis ni en presidents
Qui són aquests que em manen
amb paternalisme i despreci?
ignorant-me,
enganyant-me,
menyspreant-me
No hi ha deus, no hi ha sers suprems, no em guien els astres ni els destins. Llavors, perquè m’han de dirigir persones que es consideren enviades dels deus, escollides pel destí i delegades per un poble al que enganyen?.
2. ÀCRATA
De l’ateísme a la democràcia republicana:
Deixar de creure en deus et porta en un instant a la deslegitimització de les monarquies i altres similars (imperis, dictadures, feudalismes, …).
Per què una persona hauria de governar la resta si els habitants d’una zona no l’han escollit com a qui volen que els dirigeixi?
Els monarques s’ho creuen per dret d’herència, els senyors de la guerra pel de la força, teòcrates per indicació divina i dictadors per dictat del destí. Hi ha alguna raó per a que aquestes persones ens diguin com hem de viure? Marquin com ha de ser el nostre mon? Dissenyin la nostra societat?
Els goberns personalistes i no escollits no em representen, limiten la meva llibertat per decidir com vull que sigui el mon en el que visc. I això només es possible en els governs escollits pel poble i per al poble.
I jo, pobre i ilusa adolescent, només ansio el dia en que, en cumplir 18 anys, podré anar a dipositar el meu vot en unes urnes de plàstic transparent.
“… rojilla izquierdosa …”
…em consideraven en aquella època, quan creia que les persones podíem canviar el mon i decidir com volíem que fos. Quan les paraules del crit de la Revolució Francesa que estudiavem a l’escola em semblaven les mes maravelloses i plenes de significat que s’havien escoltat mai pels carrers.
Liberté, égalité, fraternité !!
I pensava que les persones reflexionant lliurement i sense condicionant sobre la societat, sobre el mon, sobre la humanitat, erem capaces de construir un hàbitat gregari de vida col·lectiva responsable on les persones es puguessin desenvolupar al seu màxim nivell en llibertat.
El camí cap al socialisme i l’anarquisme:
Si senyor! L’escèptica que escriu va creure en la societat, va creure que la gent era sincera quan parlava i sobretot, va creure en la responsablitat de les persones que es consideraven adequades per a dirigir el pais.
- Em vaig creure que els demòcrates representaven els seus electors
- Em vaig creure que els capitalistes buscaven el progrés econòmic de la nació
- Em vaig creure que els socialistes buscaven la igualtat de les persones
- Em vaig creure que els socialdemòcrates pretenien l’equilibri entre progrés, igualtat i premi a l’esforç
I jo, pobre i ilusa adulta en els meus recents 18 anys i amb capacitat de votar, em vaig creure que tot el que escrivien i expressaven en fulletons i mitings reflectia el que volien fer si arrivaven al poder.
I no cal que passin molts cicles electorals per a adonar-se’n que del que diuen i prometen al que fan hi ha un abisme. Un cop elegits no responen davant ningú i la responsabilitat personal, social i política és desdibuixa davant dels interessos personals i de quelcom que s’anomena macroeconomia.
Però com diu la canço del Serrat ….
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta,
i em sento bullir la sang!
… em crec que podem lluitar per canviar, per fer el mon més humà, més racional, més apropiat per viure que per morir. I em sento que exercint la meva llibertat a ser i a decidir puc aportar, puc donar una empenta a aquesta societat per a que en la seva gran inèrcia canvii de direcció i ens porti a un mon millor.
I jo, vintanyera i llibertària convençuda, vaig pensar que només es tractava de mantenir el contacte entre els elegits i els electors, recordar-los que estan com a representants dels interesos ciutadans i fer-los respondre de les seves accions. Pensant que predicant amb l’exemple de la responsabilitat personal podríem arribar a tenir un sistema de govern sense governants, on les decisions del poble esdevinguessin llei on la responsabilitat compartida ens portés a una societat justa i igualitària.
Fins al mon utòpic i impossible de l’acràcia:
Però el mon que voldria és impossible, ja fa dies que me’n vaig adonar. Em va costar si.
D’inici veure que on hi ha governants hi ha corrupció, interessos supranacionals, interessos particulars no costa gaire. I on el poder genera cobdícia, egoisme i sobèrbia que, disfraçades de paternalisme, porten a la desigualtat, captivitat i rivalitat entre les persones. I tot això acaba conduint a opressió, enfrontaments i guerres.
I vaig pensar que, sinó en el mon, tampoc en el país, ni en la localitat, si que podia lluitar perquè els entorns en que em relaciono (laboral, social i familiar) estiguessin basats en el treball ben fet, en el coneixement i en la responsabilitat personal. Però tampoc funciona, en petita escala l’organització jeràrquica laboral reflecteix la social. Directors que ho son per motius polítics i no per la seva capacitació, caps anomenats a dit més per les seves amistats que pel seu coneixement, treballadors que de tanta frustració només busquen passar el temps per a que arribi l’hora de sortir.
Així doncs, prefereixo viure aïllada del mon, en un petit ecosistema àcrata format per la meva família i els meus gats. On les decisions son col·legiades, on es mira per l’interés de tots, on no cal tenir un cap que ens mani ni lleis que ens condicionin. Perquè entre tots decidim i fem. I en aquest petit mon soc feliç, miro al meu voltant i veig el que realment m’importa i per ells lluitaré, perquè no ens falti mai menjar, salut i capacitat per a fer allò que ens omple.