Atea, àcrata i asocial (I)

no crec en res
en res que no es pugui tocar
en res que no es pugui entendre
i aquest escepticisme em dona
llibertat per viure
llibertat per sentir
llibertat per morir

No sé molt bé com expresar el perquè i d’on surt tot aquest escepticisme. En el moment en que el meu cervell va ser prou madur per començar a pensar per si mateix tot allò que m’envoltava va anar perdent sentit.

1. ATEA

De contes, fàbules i deus:

El primer de tot en el que vaig deixar de creure va ser en els contes, que no la il·lusió. Qui havia vist mai una ventafocs convertida en princesa i rescatada per un princep? Que potser hi havia ogres i dracs amagats sota el llit? On estava la màgia sense il·lusionistes que la fessin possible?

Es podria pensar que sense contes no hi ha il·lusió però això és fals, deixar de creure en ells no significa la desaparició de la fantasia, la diferència està en confondre-la amb la realitat. I aquest dia et converteixes en adult, en amo de la teva vida, i comences a triar la llibertat.

  • Esperar a que apareixi un princep que et rescati o aprendre a defensar-te?
  • Coneixer-te i acceptar-te o esperar a que la màgia et converteixi en un ser diferent?
  • Decidir el que vols en la vida o esperar que l’argument del conte et condueixi a un final anticipat?
  • Pensar que no s’hi pot fer res o responsablilitzar-te dels teus actes i les teves decisions?

I que són les religions sino contes molt elaborats? no són més que un conjunt de mites i llegendes formant conjunts coherents que conformen històries fantàstiques vestides de realitat on regnen els deus i ens donen clares indicacions del que és bo i el que és dolent per nosaltres i per a la nostra societat. I ens diuen com hem de viure, com hem de pensar. I al confondre la ficció amb la realitat ens esclavitzen.

De com els deus passen a ser fantasia:

Es curiós com tots els creients (interessant paraula per descriure les persones que son seguidores d’una religió concreta) consideren que la seva és la única veritable i releguen la resta a l’apartat de la fantasia en el millor dels casos, o en el de l’error i l’engany en el pitjor.

La creeça mateixa en l’existència dels deus, en particular dels deus únics, omipresents, omniscents i omnipotents va contra tot raciocini, o al menys contra el raciocini de les persones i en particular del meu.

No crec que valgui la pena exposar aquí totes les raons que m’han fet ser una atea convençuda, potser en un altre post. Només dir que el coneixement és el que t’acaba portant a l’escepticisme i us demano que llegiu, que escolteu, que integreu tot allò que veieu, llegiu, escolteu, conegueu pel mitjà que sigui i …. penseu, raoneu i després decidiu.

Decidiu en que voleu creure i en que no, en quins són els límits que voleu posar a la fantasia per a diferenciar-la clarament del mon real en el que viviu i, a partir d’aquest moment sereu lliures per ser.

De com la fantasia et fa lliure:

I ara que els deus són sers fantàstics com els prínceps i els ogres em sento lliure per a decidir qui soc i on vull anar. Cap “ser superior” ha marcat el meu camí, la vida té sentit en si mateixa no com un camí efímer per arribar a un altre estat i jo estic al mig de la mateixa triant, optant, construint, vivint!

I visquent lliure en aquest mon real tinc alhora els infinits mons alternatius que em dona la fantasia dins la meva ment i als que puc recórrer sempre que vulgui només apagant una mica els sentits i deixant volar la creativitat. Sabent que en el moment en que obri els ulls i miri en front no es barrejaran deus, princeses i granotes empresonant-me en un remolí esquizofrènic i coerciu.

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *