No t’entenc
no vull entendre’t
Perquè haig de fer esforços
si m’ignores i em menyspreues?
Si ets diferent no encaixes,
si no encaixes no existeixes,
si no existeixes no vius,
o si?
Tota una vida intentant trobar el meu lloc en la societat. Esforçant-me per sentir-me igual, per viure com viuen els altres i així ser feliç però, i si no pots ?
3. ASOCIAL
Asocial i solitària:
Només em queda ser qui soc, sentir-me viva amb mi mateixa i així, si em sento sola entre la multitud no m’hi sento en l’aïllament.
El mon és gran, enorme, ple de llocs on no hi ha gent … on no m’he d’esforçar per per no dir ni fer inconveniències … on jo i la meva càmera podem anar on vulguem i com vulguem, captant la bellesa de la naturalesa en un equilibri fràgil i efímer. El raig de sol que surt entre els núvols després de la tempesta, la flor del crocus entre la neu, el desert florit després d’una mínima pluja o la tela d’aranya on brillen al sol gotetes de rosada mentre l’aranya espera, en una vora, sentir la vibració de la mosqueta que hi queda presa per alimentar-se i perpetuar-se.
I soc feliç, tant si puc captar el moment amb la meva càmera com si abans d’enfocar ja s’ha fos la màgia … perquè mentre soc allí, en silenci, solitària, veient la llum jugar amb fulles, aigua i sorra, sento com les imatges colorides i perfumades m’omplen … i em sento feliç, tant feliç que a cops penso que hauria estat millor que nasqués a Islàndia o Alaska o l’altiplà andí o la Patagònia o la illa del sur de Nova Zelanda o …. o qualsevol lloc on la densitat de població fos una dècima part de la d’aquí i on el mon natural prevaleixi sobre la humanització de la terra.
Ja en la trentena he deixat de voler ser diferent de com soc i igual a la resta de les persones, he deixat de necessitar encaixar i he començat a gaudir de mi mateixa, en soletat ….. en soletat? No! Sola si, però amb mi. Per primer cop sentint-me acompanyada per mi mateixa, una dona forta amb curiositat i un desitg enorme de conèixer el mon.
I quan puc viatjo, i quan no puc no, i quan vull parlar i no tinc amb qui escric, que es millor no obrir la boca quan qui hi ha al teu voltant no t’entén o fins i tot el malinterpreta. I si,
- No tinc amics
- No truco ningú
- No vull ningú ni aspiro a res de ningú
Només jo, i els meus llibres, i el meu pensament. Aprenent del mon i aïllant-me cada cop més, perquè com més conec la societat humana menys m’agrada. I com més conec el mon deshabitat més m’agrada i enlloc m´he sentit milloc que en la part més altra de la morrena terminal de la glacera de les Torres del Paine, sola, sentit la soletat i gaudint del cansament de la pujada, del silenci i de l’enormitat del paisatge.
Asocial i acompanyada:
I sabent-me jo i coneixent-me, he après a viure en harmonia i he trobat el que mai no hagués cregut:
- Els millors amics, que em coneixen i m’estimen, tal com soc, atea àcrata i asocial
- Un home amb qui compartir la vida i amb qui puc seguir aprenent i coneixent, amb qui puc gaudir del mon que m’agrada i que entén com soc i com em sento en societat. I que em socialitza una mica (no massa) i em fa sentir acompanyada en l’aventura d’estar viu. I em fa desitjar viure per seguir viatjant, coneixent i compartint el que el mon (i no les persones) ens ofereixen.
- He descobert que hi ha persones a les que val la pena conèixer i a les que admiro, potser no seran amics … el concepte d’amistat és molt elevat en mi i sé que exigeixo molt, segurament massa, a aquells als qui considero amics!
I jo, ja en la cinquantena, ja no crec que puc canviar res. Sé que viuré i moriré sentint-me rara i diferent, però ja no necessito l’aprovació de ningú, i menys de la gent i la societat que m’envolta. Només m’importa el que pensi l’home amb qui visc, els pocs amics que reconec com a tals i uns pocs coneguts als que aprecio prou com per a que la seva opinió m’influeixi.
