EL MON QUE VULL … I MAI TINDRÉ

El mon que vull no té colors, no té llum ni obscuritat, no té sons i no té olors.
El mon que vull és buit i obert, no te limits ni parets ni fronteres ni teulats.
Al mon que vull hi cap de tot pedres, peixos, aus, plantes i gent.
El mon que vull no jutja ningu, tot es bell no hi ha lletjor.
Al mon que vull hi cap de tothom, blancs, negres grocs o roigs.
Al mon que vull hi cap de tot, potser fins i tot hi cabria jo.

El mon que vull és impossible, on hi cap tothom també hi caben els intolerants i la seva presència fa utòpic un mon on tothom hi és benvingut. Somnis i sols somnis són el que fonamenten el meu mon, prefereixo estar dormida a obrir els ulls i mirar al meu voltant. Estar despert és patiment, por i desencís, buscar les coses belles en el dia a dia no és suficient, la intolerància, violència, crueltat, irraciocini, cobdícia, estupidesa ho envolta tot. T’assetgen i t’impregnent i poc a poc et contaminen i et fan sentir com si tot això, de tant cotidià, fos normal.

Quin mon és aquest on els intolerants usen la tolerància dels qui ho son per poder seguir existint?
On els cobdiciosos s’aprofiten de la solidaritat i generositat dels senzills per per a fer-se rics?
On s’usa la bandera de la necessitat de la millora de l’economia colectiva per fer grans fortunes personals?
On la pau és el principal motiu per a fer la guerra i enriquir-se venent armament?
On la millora econòmica significa que cada dia hi hagi mes pobresa, més pobres amb cada cop menys recursos i al mateix temps un major nombre de rics, molt més rics que mai?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *